En veu alta
Aquest mosaic de cançons, -totes elles triades amb gran maduresa- ens duu a l’univers personal d’aquesta veu altament extraordinària. La cançó, la paraula musicada, el cant ens apropa sensitivament a una atmosfera emocional com cap altre art: -la música-, i l’instrument més preciós i preuat: -la veu-.
La Llúcia Vives es fa difícil descriure-la, perque quan ens canta rebem alhora una barreja de pau i fortalesa, d’amor i de lluita, de raó rotunda, d’espiritualitat infinita... i ho fa amb una serenor i convicció tan profundes que pot desvetllar muntanyes gegantesques d’emocions, potenciant o minimitzant expressions de passatges magistrals amb una senzillesa tan harmoniosa que només són permeables a artístes amb molta qualitat tècnica i un gran nivell.
En veu alta és una magnífica proposta de directe escènic, tal com raja, sense trampes, intimísta, naturalista, on l’estil és imprevisible i la capacitat interpretativa, d’una generositat molt notable i tangible.
És una gran sort que en aquestes coordenades socials tan confuses i perplexes d’avui, algú com la Llúcia ens lliuri aquesta classe artística, humana, quasi filosòfica que defuig de tendències i modes de consum cultural, -sempre ho ha fet- i ens apropi a l’essència dels sentits... sentits que en aquest cas han de ser escoltats en veu alta. Carles Beltran
